Gel i foc, Nord i sud, Llum i foscor...

Bon dia a tothom!
Avui us vull parlar de " A song of ice and fire". És una nissaga de 7 llibres dels quals fins al moment s'han editat 4 i d'aquí no res es publicarà el 5é.

Tot aquest munt d'imaginació ve de mans de l'estatunidenc George R. R. Martin! I us preguntareu, vale, però de què tracta això?

Bé, no es una pregunta que es pugui respondre de forma senzilla perquè si hi ha una cosa que es pot assegurar, a més de que les novel·les són molt bones, és que tenen molta trama i molt ben feta.

Aquí va un petit resum!

La història té lloc a un món de ficció, principalment en un continent anomenat Ponent, al·legoria d'Occident dividida en set regnes diferents. Les cases nobles s'enfronten en guerres i traïcions per aconseguir dominar els seus enemics, en una història ambientada en una època similar a l'edat mitjana. Malgrat que la història principal té lloc a aquest continent, també es narren els successos que ocorren més enllà del mar, en altra part del món. La major part dels protagonistes són humans, però mentre la sèrie avança es van introduint noves criatures, com els Altres (una espècie de no-morts) al Nord i els dracs a l'Est, quan es pensava que ambdues races estaven extingides. Hi ha tres punts argumentals principals en la sèrie: la crònica d'una guerra civil dinàstica entre les diferentes famílies pel control de Ponent; l'amenaça creixent dels Altres mentre comencen a reunir-se més enllà del gran mur de gel que forma la frontera nord de Westeros; i el viatge de Daenerys Targaryen, l'exiliada filla del rei que va ser assassinat en una altra guerra civil fa quinze anys (Guerra de l'Usurpador) i ara busca tornar a Ponent per reclamar el seu dret al tron. Aquestes tres històries es van barrejant i són dependents una de les altres.

I per què parlar avui d'aquesta nissaga?

Bé, bàsicament perquè m'agrada molt i fa poc he tornat a començar a llegir tots els llibres!
A més a més també cal dir la HBO, una cadena estatunidenc, ha començat amb la primera temporada! Estem a l'espera de veure que passa, però els dos primers capítols han estat genials! Està clar que mai es podrà equiparar als llibres, però tot i així s'ha de dir que està molt ben aconseguida.

Una cosa que a mi em cridà moltíssim l'atenció va ser la manera en com està narrada tota la història.
La història està narrada amb un punt de vista molt peculiar: un narrador en tercera persona limitat, que adopta la perspectiva de cada personatge segons el capítol. Això fa que la narració guanyi en realisme i fugi del maniqueisme, no hi ha antagonistes clars. Els salts temporals també es resolen amb el canvi de perspectiva. Fins al quart volum, hi ha hagut 25 personatges amb capítol propi, encara que vuit d'ells només n'han tingut un.

El llistat de llibres d'aquesta nissaga és el següent:

• A Game of Thrones (Joc de trons, 1996)
• A Clash of Kings (Xoc de reis, 1998)
• A Storm of Swords (Tempesta d'espases, 2000)
• A Feast for Crows (Festí de corbs, 2005)
• A Dance with Dragons (Dansa de dracs, pròximament)
• The Winds of Winter (Vents de l'hivern, pròximament)
• A Dream of Spring (Somni de primavera, abans conegut com "A Time for Wolves", "Temps de llops", pròximament)

També hi ha tres novel·les curtes amb extractes de capítols de les novel·les:

• Blood of the Dragon (La sang del drac) és una novel·la curta amb els capítols de Daenerys Targaryen de "Joc de trons". Va guanyar el Premi Hugo a la millor novel·la curta de 1997.
• Path of the Dragon (El camí del drac), amb els capítols també de Daenerys Targaryen, aquesta vegada de "Tempesta d'espases".
• Arms of the Kraken (Els braços del kraken) és una novel·la curta basada en els capítols de les Illes del Ferro de "Dansa de dracs".

També hi ha tres novel·les curtes a banda, basades en el mateix món, conegudes com "Històries de Dunk i Egg", pel nom dels protagonistes. Els esdeveniments tenen lloc uns noranta anys abans de les novel·les i no tenen connexió directa amb l'argument de "Cançó de gel i de foc".

• The Hedge Night (1998)
• The Sworn Sword (2003)
• The Mystery Knight (2010)

A més de totes les novel·les relacionades també s'han creat jocs de cartes, un joc de rol i fins i tot un joc de taula!

Espero que no dubteu en donar una ullada als llibres o a la sèrie, que és una bona alternativa.

Gaudiu-ho!

Xavier

I love this game

Avui no parlaré de futbol ni del Barça sinó de la NBA, perquè efectivament ja han començat els playoff de la NBA. Per qui no sàpiga com està estructurada la NBA i els seus playoff us faré un petit resum:

La NBA està formada per dues conferències, la del EST i la del OEST en cada una d’elles és divideix en 3 divisions i en cada divisió hi ha 5 equips, per tant hi ha 15 per conferència i 30 en total. Per poder classificar-se pels playoff només ho podran fer els 8 millors equips de cada conferència. Per tant hi haurà 16 equips per disputar els playoff, 8 del est i 8 del oest. On s’enfrontaran el 1r classificat amb el 8è , el 2n amb el 7è i així successivament. Per poder passar cada ronda els equips juguen el millor de 7 partits amb el següent format : 2-2-1-1-1. On sempre l’equip que té millor balanç de victòries/derrotes té el factor pista a favor. Un cop arribats a la final de conferència, hi haurà la gran final per guanyar l’anell, on s’enfrontarà el equip guanyador del est amb el de l’oest i on el factor pista també prové del millor balanç de victòries durant la lliga regular.

Un cop situats amb el format, anem a parlar del que m’agrada, el bàsquet, molta gent que està acostumada al bàsquet europeu té la sensació que la NBA és un esport de cara a la galeria, on hi ha més espectacle que bàsquet, però no és així. Està clar que la NBA és una competició on la publicitat i el màrqueting està molt per sobre que Europa, però també es pot veure bàsquet del bo. Segurament els plantejament tàctics són diferents però com a tot va a gustos. Jo us recomano que abans de parlar sobre la NBA veieu un bon partit i veureu que és molt més que espectacle. Ja que les defenses 1 vs 1 són més agressives i és un joc molt més físic.

Aquest any els playoff, crec que la conferencia del Est les coses estan molt més igualades, on segurament hi haurà 3 grans equips favorits: Chicago Bulls a mans del espectacular Derrick Rose, Miami Heats amb el trio màgic format per Lebron James, Dywane Wade i Chris Bosh i finalment els veterans Celtics on personalment són el meu equip preferit. Un altre equip a destacar podrien ser Orlando magics però els veig per un nivell per sota dels altres tres.

En canvi a la conferencia Oest segurament la final serà entre els Lakers de Pau Gasol i Kobe Bryant i presumiblement San Antonio , encara que ara mateix està en un mach ball contra Memphis ja que van 1-3.

De moment encara estan en els quarts de final i d’aquí a la final hi haurà més d’una sorpresa.

Pd: No em puc estar sense parlar del Barça, gran partit el d’ahir però com diria Guardiola no diguem blat fins que no estigui al sac i ben lligat!!

The Feeling

Hola ¡¡
La semana santa ha acabado... duele.
Pero que más da ¡¡ Hoy nos centramos en ellos: The Feeling.

Se trata de un grupo de 5 miembros ( guitarras, pianos, percusión y voz) de distintas partes del Reino Unido que forman "The Feeling"; tomaron el nombre de un café que visitaron en París, pensando que no pegaba nada para un café y que a ellos les iría mejor... cuanta razón¡

Tras un primer single con discreto éxito llega su segundo single "Sewn" que los lleva al Top 10 del Reino Unido.



Inevitablemente llega en 2006 "Twelve stops and home" su álbum-debut que consiguió bastante éxito en toda Europa (España NO) y parte de Asia.
Ellos consideran que su música es pop ( aunque no este yo de acuerdo); se trata de grandes músicos que bordan el directo a la perfección, nada de músicos de apoyo en los directos ni de cosas raras... se bastan y se sobran, y por desgracia pocos grupos lo consiguen hoy.



En 2008 llegó a nuestras manos "Join with us", un disco en la misma línea que el primero (menos mal) que lejos de "decaer" hace que The Feeling me guste aún más. Este es uno de sus videos:

Esta canción la escuchamos en España en el anuncio de un coche de Toyota. Como curiosidad también os cuento que Dan Gillipsie, el vocalista tras salir del armario contó que sus dos madres son lesbianas y que una de ellas ha de usar una silla de ruedas.

El 2 de mayo va a salir su último single, que será ( al más puro estilo inglés) el tema del campeonato mundial de Cricket.

Animaros a oír alguno de sus discos, que no dejan indiferentes... Spotify aquí.

Un saludo ¡

Vicent

El sistema en crisi, sense canvis

En la complexitat d’aquest món, en la rapidesa dels seus canvis cap a conceptes virtuals i en l’atorament de la gent vers les incongruències expresses de la classe dirigent, el ciutadà ras està reaccionant tard a la gran estafa del segle XXI: la crisi financera.

Les crisis capitalistes sempre han sigut així, i el ciutadà sempre s'ha trobat desprotegit i desamparat davant el gran empresari o del polític. Ells sempre van una passa endavant, i en aquest sentit, la crisi financera del 2008 els ha donat una empenta perquè s'allunyin encara més del món real.

Els ciutadans, se sap des de fa moltes dècades, només té poder associant-se. És per això que grups de ciutadans damnificats -si és que n'hi ha algun que no ho estigui- s'han unit per presentar denúncies conjuntes contra els culpables i, a la vegada, beneficiaris de la crisi de principis de segle. És l'única manera, lamentablement, d'aconseguir algun avenç i compensacions per les grans pèrdues ocasionades i tot el mal fet.

La iniciativa és renovadora en molts aspectes: dóna aire fresc a aquelles persones lluitadores, esperança a aquelles altres que viuen amb allò que bonament tenen i toca el crostó a empresaris, directius de la banca, accionistes, broquers, analistes econòmics, etc. La idea que, degut a aquestes iniciatives, el sector financer espanyol pugui veure's afectat negativament, és una conseqüència lógica, ja que els tocaran allà on els hi fa més mal, i les inversions i accions extrangeres s'en veuran afectades. Els valors espanyols cauran però aquesta és la seva panyora per haver abusat del sistema i dels que hi han abaix de tot. No em mereixen cap mena de llàstima.

El liberalisme polític s'ha perdut. La política ja no existeix. Només existeixen les multinacionals, que decideixen el que més els convé i fan xantatge; l'FMI que les protegeix i les justifica com a motor de l'economia i el desenvolupament del món; i els governs del G8. Aquesta és la gent que té el control del món i que decideix sobre la resta com si aquest fos una meuca que es van passant d'un a l'altre i a cadascú li fa un servei diferent. La resta de coses som prescindibles, substituïbles i no tenim cap valor. Els polítics són titelles i nosaltres uns idiotes que mirem la funció mentre ens fustiguen sense poder-nos moure.

Crec que és impossible que el món canvïi a aquestes alçades. Els vuit mil mil·lions i mig de persones que hi ha al món no ens podem coordinar per fer res: ni per enderrocar el sistema econòmic ni per fer una calçotada.
En cas que hi hagués una altra revolució popular (cosa que trigarà molt de temps a poder-se fer) els alts mandataris ens tornaran a donar peixet i nosaltres ens sentirem ben satisfets amb els resultats aconseguits. Això si, que a ningú se lo ocorri intentar un cop d'estat socialista, ja hem vist els efectes devastador de les idees utópiques (i no tan revolucionàries) d'en Marx. El que cal es una nova manera de veure el món i destruir tot alló que ens impedeixi poar-la en marxa.

Feísima enfermedad!

De vegades, les més, un llegeix el time out, el teatrebcn, o va a les grans sales comercials de Barcelona, i surt preguntant-se si és necessari passar-se quatre anys a l’institut del teatre per acabar fent segons què. I s’enfada, s’enrabia i es pregunta per què fa teatre.

Però per sort, hi ha vegades, que un queda amb un amic per assajar una escena al parc de la ciutadella, i veu un grup de nens que de cop s’apropen i tímidament els miren. I després d’això, encara s’apropen a una sala petita on un grup d’actors que acaben de llicenciar-se o están en ello, presenten el que va ser el seu taller integrat de final de carrera.

Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I, la católica.

Companyia la Calórica.

I aleshores un entén per què fa teatre. Per coses com la que vaig poder veure el passat dijous al Versus.

Després d'una vida de triomfs que l'han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els seus últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d'altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on s'hi pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joan.
Una explosió grotesca sobre l'home i les passions que porta a dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la
vida i l'evidència insuportable de la mort.

Brillant.

El text té un humor brutal que fa que hagis necessàriament de riure des que entres fins que surts. A més la direcció és brutal. La decisió de travestir dos dels personatges principals (La reina Isabel, interpretada per Aitor Galisteo i l’inquisidor confessor de la reina, interpretat per Carla Rovira) és d’allò més encertada. A més les interpretacions dels actors són brillants. Cal destacar el paper de la criada de la reina, un paper mut, però interpretat amb tanta llum que brilla sol.

Molt recomanable.

I per qui hi vagi (hi són fins al 8 de maig de manera oficial, i crec que els prorrogaran unes setmanes més), al costadet, a la diagonal, el bar amistat, amb un ambient d’allò més acollidor.

Petons teatrals!

Post-it de la setmana¡

Spotify! Sinde! Y demás historias!

Buenos días! Hoy voy a empezar una pequeña crónica sobre como han ido cambiando muchas cosas en un breve período de tiempo!

Hoy voy a dedicar este pequeño post a explicar brevemente los cambios que va a sufrir spotify a partir del día 1 de Mayo. Y intentaré hacer una breve introducción al caso de la llamada ley Sinde.


Qué sorpresa nos llevamos todos aquellos usuarios veteranos de spotify que de repente recibimos un mensaje: "Atención, lee este importante anuncio sobre los cambios que va a llevar acabo spotify en sus cuentas gratuitas".

Como bien sabréis, y si no aquí lo explicamos, spotify es una gran red musical que reune una cantidad ingente y muy vasta de canciones de casi todos los artistas conocidos. Yo personalmente lo he encontrado todo.
La cuenta clásica y gratuita, free, consistía en que podías escuchar tanta música como quisieras a cambio de escuchar anuncios cada X canciones.
Pero a partir del día 1 de Mayo se acabará esto. Habrá un límite de 10 horas mensuales, que dicen ser aproximadamente 20 álbumes. Además de la restricción de tiempo también tendremos una restricción de repetición, 5 veces como máximo cada canción.
Como se puede suponer esto ha generado gran cantidad de reacciones entre el público. Muchos han respondido: "bye bye spotify", mientras que otra gente ha dicho que está genial ya que así el servicio mejorará.
Para los que nos han quitado un vicio como es escuchar música: no se ha acabado el mundo! Podremos seguir escuchando música gratuitamente a traves de varias redes que son como copias de spotify.
Y diréis, ¿entonces para qué nos alarmáis? Simplemente porque ninguna de estas redes tiene el poder de spotify, cosa que el número de canciones será una cosa nimia en comparación.


Para encontrar 12 alternativas a Spotify pulsad aquí
Para leer la noticia vosotros mismos y leer reacciones pulsad aquí

Ahora vamos a hacer una breve introducción al caso Sinde!
¿En qué consiste esta ley? ¿Cuál es su objetivo? ¿Hasta que punto es aceptable?

Hablando claro, lo que pretende la Ley en cuestión es permitir el cierre de páginas web que vulneren los derechos propiedad intelectual. Básicamente se espera que cierren aquellas que muchos de nosotros conocemos por ejemplo www.seriesyonkis.com, que se ha hecho muy famosa debido a la gran variedad de contenido que distribuye.
Lógicamente la creación de esta ley ha traído cola, y muchos intelectuales e internautas han dado su opinión al respecto. Un claro ejemplo fue Eduard Punset que con un magnífico discurso expuso en un congreso la importancia de mantener la red libre.

¿La información debería ser libre?
Sí, pero hasta cierto punto! Crear esta información es la forma de vida de mucha gente y todos queremos poder vivir.

Según mi opinión esta ley hubiese podido ser muy importante e incluso buena para algunos comerciantes, como los propietarios de los antiguos Video-Clubs. Ahora llega unos 12 años tarde, las costumbres han arrelado y el mal ya está hecho. Ahora sólo causará mayor descontento con el gobierno actual.

Dejemos tiempo para ver cómo evoluciona todo. Para leer un pequeño resumen al respecto pulsa aquí.

Xavier

S'hi val tot per guanyar?

Ens podem permetre que el joc del antifutbol pugui guanyar títols?, desprès de la ressaca de la final de copa m’agradaria analitzar el joc del Madrid i del Barça. En aquest cas em dona la sensació que aquest Madrid actua com la Kriptonita de Superman, ja que el seu estil de joc no és de creació sinó destrucció. Per tant Mourinho ha creat un joc antibarça, enlloc de crear el seu propi estil.

Només cal veure la primera part del partit on el Madrid ha sortit amb 3 grans objectius, no deixar jugar a Xavi i Iniesta, parar totes les accions amb faltes i protestar totes les accions que l’àrbitre xiules. Per tant en els primers 45 minuts el Barça no ha jugat a re i només ha pogut xutar 1 cop sense causar perill. En canvi el Madrid ha tingut 3 clares ocasions de gols provinents de 3 pilotes perdudes i sortida al contratac, on és el millor equip del món amb aquestes accions. Per tant a la mitja part ens hem anat amb una sensació impotència i de mala llet barrejades i més tenint en compte la impunitat del joc del Madrid. Pel meu parer crec que l’àrbitre ha estat massa tou en treure la primera groga al Madrid i això ha generat que jugadors com Pepe fossin molt agressius.

En la segona part tot semblava que havia canviat, ja que el Madrid segurament per l’esgotament de la primera part ha baixat una mica el nivell defensiu i el Barça ha tornat a entrar en el seu joc de toc, rondos i mobilitat de pilota. Llavors durant aquest moments de gran futbol és quan ha sorgit la figura del porter del Madrid, Iker Casillas amb dues parades providencials. A poc a poc que anaven passant els minuts el Madrid s’ha anat tancant i esperant que passessin els minuts fins arribar a la pròrroga.

Un cop passat els 90 minuts i a la pròrroga ha estat un cara creu on en una gran acció de Di Maria ha centrat una pilota i Cristiano Ronaldo ha rematat a plaer de cap. A partir d’aquí Mourinho ha posat l’autobús i el partit ha estat una gran agonia fins el xiulet final.

Per part dels jugadors del Barça re a dir, han tingut una gran actitud i han sortit a per totes. Ara a esperar-los a la semifinal de la lliga de campions. On esperem que aquest cop el barça passi per sobre el seu joc i passi la eliminatòria.

Pd: Les botifarres de Pepe a l’afició del Barcelona a la celebració del gol espero que siguin castigades durament, perquè accions així son les que causen problemes.

Alphabeat

Hola ¡¡

Que tal la semana santa ??
Seguro que estais muy deprimidos por no poder ir a vuestros trabajos y estudios... así que hoy os traigo a Alphabeat, un grupo de lo más dulce ¡¡

La banda en cuestión proviene de Silkburg (Dinamarca) y aunque en un principio se llamaron Sodestar... tuvieron que cambiar de nombre para evitar la confusión con otra banda alemana; menos mal, Alphabeat les sienta mucho mejor... y no, no són una Oreja de Van Gogh.

En 2007 firmaron con Polydor para publicar "This is Alphabeat" un disco pop, muy pop con toques pop de los 80. No se equivocaron... Su disco debut fue #2 en Dinamarca y tuvo también éxito en UK. Tanto fue así que su música apareció en un anuncio de Cocacola Light.



Llega el 2009 y de repente llega su segundo álbum "The Spell" un disco en el que la instrumentación pierde fuerza y los ritmos y sonidos sintetizados salen ganando (eso y los sombreritos de la chica :p). Con este disco sigue su éxito en Dinamarca y Reino Unido... sin tocar el resto de Europa.



Como curiosidad os cuento que han sido varios quienes los han querido fichar para ser sus teloneros (Katy Perry, Spice Girls...) pero sólo accedieron en el caso de Lady Gaga a quien acompañaron en su gira por Inglaterra.
Me encantan por que: enganchan y son originales (cosa que a algunos les cuesta hoy en día). Lo malo?: Que ni yo ni mi entrada le interesan al vocalista ¡¡

Si os da por escuchar algo más de ellos hacedlo a través de Spotify aquí.

Un saludo enorme y disfrutar vuestras vacaciones ¡

Vicent

Typical spanish

No sólo es indignante, sino que además es un insulto. Tener que leer titulares como “Telefónica dará 450 millones a sus directivos mientras reduce la plantilla”; saber que directivos de grandes multinacionales están cobrando HOY en España unos dividendos 13 veces mayor de lo esperado mientras los obreros, los trabajadores de a pie, siguen sin tener ningún tipo de incentivo y se despiden sin contemplaciones. A esto se le llama reducción de costes, y es lo que hacían hace 100 años los empresarios liberales de entonces. Cuando los obreros trabajaban 14 horas al día y toda una familia vivía en el mismo cuarto.

Pero cuál es mi sorpresa que yo creía formar parte del estado del bienestar. No quiero decir de un sistema justo, que reparte el capital de manera equitativa entre la población –pues ya no sería un sistema capitalista-. Pero TANTO cuesta echarle huevos y hacer políticas sociales de verdad, que FOMENTEN el empleo y la formación, un educación SÓLIDA y eficaz, políticas económicas que dependan en menor medida de los inversores extranjeros (o compradores de deuda), políticas energéticas que impulsen la energía solar y eólica, presión FISCAL de verdad, erradicar la CORRUPCIÓN política, etc. Contrariamente a su modelo liberal-moderado, Sarkozy anuncia (otra cosa es que lo haga) que las empresas que paguen un aumento de los dividendos a sus accionistas, deberán también otorgar incentivos proporcionales a los trabadores de dichas empresas. Pero Jose Luís no puede hacer eso. No tiene el suficiente peso político ni la influencia para poderlo hacer. Tranquilo Jose, con políticos como tú y Rajoy, Espanya seguirá siendo el lastre de Europa por muchos años más.

Tal como dijo muy acertadamente Tony Blair en su día, la clase política ha pasado de ser la dirigente del pueblo a convertirse en una gestora del mismo. ¿Qué pasa cuando un gestor no hace bien su trabajo? Se prescinde de sus servicios y se busca otro. Pero en este país no. Aquí, el capitán del barco se aferra al timón hasta que el barco se hunda. ¡Hagamos un motín, collons!! ¿Pero a que cuesta levantar el culo del sofá para plantarse delante del Congreso? 'Ah no, es que en Espanya somos pacíficos, y respetamos nuestras Instituciones, que son elegidas por todos los espanyoles'. ¡Venga ya, hombre! Somos unos vagos hasta para reclamar nuestros derechos!! Por eso tenemos los sindicatos "ellos se encargan de todo". Claaaro, claaaro... ellos se encargan.. si...

Los Ministros y el Presidente (y ex-presidentes) con su pensión vitalicia; las multinacionales "s'en pixen a la cara" en los periódicos, restregándonos que lo que podrían invertir en otros mercados "se lo van a quedar ellos"; los alcaldes de los pueblos cobrando 180.000€ al año, etc. Pero eso sí, recortes de políticas sociales por aquí, recortes por allí, quitamos el ridículo cheque bebé, subimos la edad de jubilación, las hipotecas no van a desgravar en la declaración sobre la renta, vendemos deuda a los chinos y somos los estúpidos más felices del mundo, ¿verdad?

En este país, con el poder que se ha autotorgado la clase dirigente, la clase obrera, el 85% de la población no tiene ni voz ni voto. "Nos manifestaremos y haremos una huelga" Ui sí, que miedo!! Cuánto poder tenemos las hormiguitas aquí abajo!

Seguimos pagando las injusticias, las incongruencias, los desfases e hipocresías jurídicas, la desvinculación a la realidad de esta Constitución vieja y gastada de 1978 que votó una mayoría analfabeta. Bravo.

Mientras aguantamos un falseado 20.2% de tasa de paro, la inversión estatal en I+D sigue siendo casi inexistente, la educación cambia por cada gobierno, cada vez a peor, lo que me plantea una nueva pregunta: ¿qué estamos haciendo? Nada, evidentemente. Typical spanish.

Hamlet retrasat!

El desccontrol horari vacacional, la literatura dramàtica i mil coses m'han allunyat fins ara del blog! Mil disculpes...

I, ara sí! Vist a Barcelona. Sala Atrium. Teatre nou, teatre petit. La dificultat dels directors novells per trobar un espai dins la cartellera de la ciutat, fa que últimament hagin proliferat tot un seguit de petites sales pròpies on els directors i les seves companyies poden presentar els seus treballs al públic. Aquest és el cas de la Sala Atrium, al carrer de Consell de Cent, tocant a Passeig de Sant Joan.

I aquest mes, dirigit per Jordi Prat, Hamlet Laforge. El nom propi al costat del nom del príncep, ens informa que el que veurem no es pas la versió de Shakespeare de la tragèdia del príncep d'Elsinor, sino una versió dramatitzada del poema en el que Laforgue, poeta simbolista francés, respassa el drama Shakesperià.

El text, críptic per se, es presenta envoltat per una atmosfera gòtica molt escaient. El treball actoral, brutal. Poques vegades passa, això d'anar al teatre i veure que absolutament tot ha estat triat. La manera de recitar, la veu, el moviment, el gest... Amb més o menys encert, però tot respon, en aquesta escenificació de Hamlet Laforgue, a una tria, a un treball, a una decisió.

Tot i això, però, ens trobem amb un espectacle massa dens i massa barroc (tot i l'atmosfera gòtica). Un catàleg massa extens d'idees escèniques potents, fa que en sortir, totes quedin difuminades. A més, el text, molt ric en imatges, idees i contingut poètic, de vegades és dit massa ràpid, cosa que fa que l'espectador perdi la informació, endut per la forma.

En qualsevol cas, gran treball!

I gran tarda de teatre la d'ahir.

I per qui en vulgui més, fins l'1 de maig, de dijous a diumenge, Sala Atrium, Hamlet Laforgue.

Petons nocturns!

Post-it de la setmana

Setmana d'estudi!!

Quan obrir la bústia et fa il·lusió!

Bon dia, bona tarda i bona nit!

Avui m'agradaria dedicar aquest petit espai que tinc cada setmana per parlar-vos d'una iniciativa que va començar ja fa unes set anys.

Consisteix en la creació d'una xarxa de persones amb l'objectiu d'enviar i rebre postals d'arreu del món. El procés és el següent:

1. Registrar-se al web i omplir les nostres dades.

2. Enviar tantes postals com volguem.

3. Tenir paciència perquè arribin al seu destí.

4. Un cop arribin podem estar segurs de que començarem a rebre tantes postals com enviem.

5. Seguir enviant i rebent postals fins que nosaltres volguem.

De vegades no sempre podem anar allà on ens agradaria ni tenim idea alguna de tots els llocs meravellosos que hi ha pel món. No obstant trobo que aquesta via és una manera maca de descobrir llocs i conèixer nous paratges que d'altra manera ens seria impossible.

D'aquesta manera sempre obrirem les nostres bústies amb il·lusió i amb ganes. Podrem deixar de pensar en factures, factures i publicitat. Ara també rebrem una mica d'il·lusió!

Xavier

L'hora de la veritat

Desprès de que els dos equips es classifiquessin per la semifinal de la lliga de campions, ja se sap que en 20 dies hi haurà 4 clàssics, i tal com ha estat marcat a la premsa esportiva el poker de clàssics així que marqueu-ho bé als calendaris:

- Dissabte 16 d’abril, lliga a Madrid

- Dimecres 20 d’abril, final de la copa del rei a Valencia

- Dimecres 27 d’abril, anada de semifinals de la lliga de campions a Madrid

- Dimarts 3 de maig, tornada de la semifinal de la lliga de campions a Barcelona

A partir d’aquí m’agradaria analitzar els enfrontaments segons la meva opinió.

Lliga: És el primer clàssic que arriba i potser el menys interessant de tots, per si pot haver algun Barça –Madrid poc interessant. La situació a dia d’avui és que el Barça porta un avantatge de 8 punts i possiblement el average ( ja que recordem que al Camp nou van quedar 5-0), per tant es probable que sigui quin sigui el resultat poques coses canviaran i la lliga tal i com va dir David Villa depèn únicament del Barça, ja que en cas que el Barça patís una derrota encara estaria primer a 5 punts i a falta de 6 jornades. Però això no vol dir que cap dels 2 equips vagin a passejar ja que si cap dels 2 es relaxa els hi poden caure força gols. A més el resultat pot marcar psicològicament el següent partit de copa.

Copa del rei: Es juga 4 dies desprès del clàssic de lliga, és a partit únic i com a tot partit únic pot ser una incògnita, ja que depèn de molts factors, sobre el paper el Barça és superior pel nivell de joc i els últims precedents contra el Madrid així ho demostren, però amb Mourinho escarmentat i a partit únic tot és possible. Encara que fins ara el Barça de Guardiola no ha perdut cap final, esperem que continuí així. Com he dit anteriorment el factor psicològic pot influir, ja que si guanya el Barça en lliga, el Madrid pot estar baix moral i viceversa.

Lliga de campions: Eliminatòria anada i tornada, les semifinals d’una lliga de campions, amb els 2 millors entrenadors i els 4 millors equips de la champions, tot un misteri, 2 estrategues al cap dels 2 equips, amb un equip que té un esquema definit amb un joc total com és el Barça i un Madrid amb un joc vertical únic capaç del millor i el pitjor. Crec que per mi serà on es veuran els partits més bonics. Ja que la lliga de campions és una competició única i molt emocionant. L’any passat Mourinho ja va eliminar al Barça a la semifinal tot i no ser favorit amb el Inter.

Haurà après Guardiola dels errors del any passat i es farà realitat la promesa que va dir en la celebració de la lliga? Esperem que si!!

Per tant us agradi el futbol o no, crec que són d’aquells partits que s’han veure amb amics, família, etc... i gaudir d’aquest Barça que ens està fent viure uns grans moments pel barcelonisme.

La meva porra per aquest partits son els següents:

Lliga: 1-1

Copa del rei: 3-2 a favor del Barça

Eliminatòria: 2-1/1-0, per tant 2-2 total però passarà el Barça al marcar al Bernabeu

Miss Li

Linda Carlsson nacida en Börlange (Suecia) se muda a Estocolmo tras finalizar una relación de 6 años para dar un nuevo aire a su vida y empezar de nuevo...

Se compra un piano sin saber tocarlo y ala ... a darle ¡ Parece que no le costó mucho aprender a hacer covers de baladas, ni tampoco componer sus propias canciones (esto lo valoro yo mucho)

Miss Li no es sólo ella , son 4 chicos más que como en el caso de Florence and the Machine no aparecen ni en portadas, apenas en videos, promociones...

Desde el 2006 (en que decidieron rechazar las ofertas de las discográficas y pagarse la producción de su propio cd) hasta 2011 han sacado 6 álbumes, es decir, más de un cd por año con un éxito discreto, tanto dentro como fuera de Suecia.



Su estilo es pop, en ocasiones con toques de jazz o indie... Linda nos habla en la mayoría de sus letras de historias de amor sin resolver o mal resueltas (sorprendente¡)
Sus canciones han sido utilizadas en anuncios de Aple, de Mujeres Desesperadas, en capítulos de Anatomia de Grey y un largo etcétera.



Para variar un poco... a mi me encanta su estilo, pero creo que la temática de las canciones debería ser un poco más variada, aún así genial por Miss Li y su equipo que nos enseñan que aún se puede hacer pop sin un ordenador.



Y acabo preguntando... ¿Qué os parece que la carga representativa de un grupo caiga tan descaradamente en el vocalista?
Quiero decir... todos sabemos que "La oreja de Van Gogh" son 4 chicos y 1 chica... pero aún se dan casos como éste: Si no miramos la Wiki o nos interesamos... podremos morirnos creyendo que Miss Li es sólo la chica ¡
Ahí lo dejó caer ¡

Si os da por escuchar un poco más de Miss Li, os dejo aquí el enlace de Spotify.

Un saludo¡

Vicent

Espanyolada de los 70'

Después de dos entradas introductorias, ha llegado el momento de hablar de lo que realmente me ha llevado a unirme a este proyecto. La realidad.

Mientras en Barcelona votamos en un referéndum no vinculante sobre la posible independencia de Catalunya, la realidad del país no cambia. Tenemos el mismo pacto fiscal nimio que hace 30 años; tenemos al mismo Jefe del Ejecutivo y candidato de la oposición en sus estúpidas y estériles disputas de patio de colegio; tenemos la misma economía débil y dependiente de inversiones extranjeras que hace peligrar su continuidad, y nos acerca a un rescate de UE, lo que provocaría una crisis mundial en sí misma.

No me puedo explanar a explicar el porqué de esta última afirmación, pero no es sólo una percepción personal.

Aquí en Barcelona, desde hace 3 meses, y gracias a la plataforma “Barcelona Decideix!”, los mayores de 16 años e inmigrantes residentes en la ciudad, podemos votar a favor o en contra de la independencia de Catalunya respecto al estado Español. Esto en sí ya es una contradicción, convocar una votación a referéndum con 3 meses de antelación, pero no se pretende demostrar qué porcentaje de población está a favor de la independencia. Se quiere manifestar el deseo del cumplimiento de un derecho fundamental de las naciones, que es el de la AUTODETERMINACIÓN, recogido en La Carta de Las Naciones Unidas (art. 73), y en la Asamblea General de la ONU como tal.

Lo único que pretenden estas consultas no vinculantes es que la clase política no pueda mirar hacia otro lado cuando hablamos de derechos fundamentales: Que los políticos catalanes dirijan sus políticas a facilitar la inversión extranjera, fomentar la inversión nacional, consolidar una educación eficaz y efectiva dirigida a formar profesionales competitivos en una Europa cada vez más alejada de nosotros, dentro del mundo globalizado.

En pocas palabras,facilitar el camino hacia una independencia de España fructífera, ventajosa y plena.

Llibertat a mort

Vist a Jenín. El director teatral, actor i cineasta palestí amb ciutadania israelita Juliano Mer Jamis va ser assassinat el passat 4 d’abril a Cisjordania.
Fill d’una militant jueva per la causa palestina i d’un palestí cristià, dirigent del partit comunista d’Israel. Mer Jamis dirigia el Teatre de la Llibertat, que fundà el 2006 al campa de refugiats de Jenín per oposar una alternativa pacífica a la ocupació israelita. Mer Jamis fou abatut per un individu prop de la seu del teatre. L’autor de l’assassinat encara no ha estat capturat. Una altra versió policial recull que Mer Jamis va rebre cinc trets mentre sortia del seu cotxe, al seu barri residencial, per part d’un grup d’extremistes emmascarats.
“Juliano era respectat i estimat. Castigarem als culpables amb la màxima duresa” afirma el cap de la policia palestina.
Tot i la seva popularitat, feia anys que el director patia amenaces per part dels extremistes palestins que l’acusaven d’allunyar els joves palestins de la lluita contra la ocupació. El seu teatre ha sobreviscut a dos intents d’incendi, i el 2009 van aparèixer pamflets que acusaven Mer Jamis de “sionista” i “quintacolumnista”, i acusant-lo de mort.
“No estic jugant a ser cap heroi, realment estic espantat. Seria molt trist morir d’una bala palestina. Jo sóc 100% jueu, però també 100% palestí” afirmava el director en una entrevista aleshores.
Va néixer a Natzaret el 1958, va fer el servei militar israelita a la brigada de paracaigudistes i posteriorment inicià la seva carrera com a actor. L’any 2003 dirigí el documental “Els fills de Ama”, un homenatge al treball de la seva mare per crear un grup infantil de teatre als anys 80. El documental, que mostra com l’esclat de violència va portar a alguns ex integrants del grup a prendre les armes, va obtenir un gran reconeixement, que va permetre el naixement del Teatre de la Llibertat.
Avui, una setmana després, i amb una enorme tristesa al cor, un rèquiem pel món sencer. I per que intentar lluitar per la llibertat i l’entesa entre germans continuï costant la vida a molta gent.

Post-it de la setmana!

Euros, Euros i Eurodiputats

Ja ho heu sentit? Bé, pels que no ho hagueu escoltat a les notícies o bé a les xarxes socials us en faré cinc cèntims.
Aquest dimecres dia sis d’abril es va dur a terme una reunió de europarlamentaris, els representants de tots els ciutadans europeus, per tal de plantejar una sèrie de mesures amb l’objectiu de redurir les despeses que provoquen: vols, dietes, allotjament i salaris.
Un cop realitzada la votació, quina ha estat la sorpresa? 405 vots en contra, 151 a favor i 106 abstencions. Però més important encara, que han dit els nostres “representants” a Europa?

Com bé sabreu o poder notareu en vosaltres mateixos, l’economia no es troba en el millor moment de las seva història. Alguns països ja no s’aguanten ells sols i no es paren de generar conflictes que, com en el cas de Líbia i el petroli, només fa que augmentar la inflació, és a dir, els preus.

Com a gent de bona fe nosaltres esperaríem que els nostres “representants” defenguin la millor opció per tots que és, lògicament, reduir les despeses generals, oi? Però quina és la sorpresa: tots els eurodiputats de PSOE menys un han votat en contra, tots els del PP menys un en contra i UPyD també ha votat en contra d’anar en classe turista, de congelar-se els sous i de deixar de cobrar dietes.
Clar, qui seria el boig que voldria anar amb classe turista amb gent mileurista si hi arriba! O qui voldria congelar-se el sou mentre hi ha gent que ni el té! Com podeu veure és totalment lògic i moral la decisió que prenen, oi?

Per una altra banda trobo que cal felicitar als eurodiputats catalans i a la mallorquina per votar a favor de la moció i tenir consciència del que de veritat és important, cosa que no és el seu sou ni la seva comoditat.

A més a més tocarà aprofitar per destacar com, des del govern espanyol, cada cop s'escanya més a Cataluny en l'aspecte econòmic. Només fan que demanar que els pressupostos siguin inferiors, que hi hagin més retallades i que tot i així seguim donant els diners a Espanya i que si volem pugem els impostos per contrarestar les retallades. A mi, personalment, em sembla una vergonya que se'ns reclamin unes retallades que fora del nostre país, Catalunya, no es volen acceptar ni una part que seria viatjar en turista.

Per últim m’agradaria remarcar que aquest fet, penso jo, tindrà greus repercussions en les properes eleccions europees i com és obvi això només fa que crear un greu desencís en la població que no es veurà gens motivada a anar a votar perquè se sentiran com si els estiguessin, mai millor dit, robant el vot.

Per a més informació sobre el cas dels eurodiputats podeu visitar aquest enllaç del diari Ara.
Espero que ho gaudiu!

Xavier

Esport escolar de formació?

Estem segurs que com a pares, germans, arbitres i entrenadors estem formant adequadament els nostres nens quan estan practicant un esport escolar o de formació? Crec que cada cop més estem perdent la visió de formació ens els esports d’edat escolar i això em fa preguntar-me moltes coses.

En els meu cinc anys treballant en la formació de nens i nenes he de dir que cada cop veig una competitivitat molt més elevada i això és el que no m’agrada, pot crear agressivitat, inseguretat i altres problemes. És per això que els nostre objectiu no ha de ser simplement guanyar ja que pot ser perjudicial per tothom.

Un exemple molt clar: el típic nen els pares del qual per diverses raons no han pogut venir al partit i quan el nen arriba a casa li pregunten : Què tal el partit, heu guanyat?, en lloc de: Que tal el partit? T’ho has passat be?. Amb aquesta diferencia dones un valor diferent a la competició. Ja que en aquestes categories no es pot pensar només en el resultat sinó en el nen i la seva satisfacció personal.

Cada cop ens estem tornant més “resultadistes” i estem descuidant el nostre veritable objectiu: aprendre a formar uns valors i a gaudir jugant independentment dels resultats, per tant els resultats han de ser la conseqüència d’un altre objectiu i no pot passar mai a un primer pla.

A continuació exposo una sèrie de reflexions que m’agradaria fer als diferents membres de la família de l’esport escolar en general:

Al nen:

• El joc no acaba ni comença amb el partit.
• Entrena per millorar, no per guanyar.
• Has de conèixer la importància de la salut (menja bé, dorm molt, etc.)
• L’esport provoca diversió i genera seguretat.
• Fomenta la relació social i la comunicació.
• Les possibles injustícies que pensis que els àrbitres han fet, són també part de l’ensenyament, el món tampoc és just del tot i tothom es pot equivocar.

A l’entrenador:

• Motiva constantment al nen, reforç positiu.
• Estimula’l a que prengui iniciatives en el joc.
• Les teves obligacions no acaben a la formació tècnica.
• No siguis “resultadista”, sigues formador i educador.
• Encara que no ho vulguis, establiràs un vincle afectiu amb el nen, no el defraudis.
• Ets un referent pels nens (jugadors de l’equip), aprofita-ho en positiu.
• Forma per afrontar també el fracàs, no només l’èxit; la vida és una mescla de tot.
• No acceptis amenaces dels pares, referents a emportar-se el nen a un altre equip si no juga més temps, o perquè jugui a una altre posició.

Als pares, tutors i germans:

• Comparteix amb el nen (el teu fill, germà...) el que significa jugar.
• La formació integral esportiva també depèn de tu.
• Un somriure i un recolzament després d’una derrota són més efectius en la formació que l’aplaudiment després d’una victòria.
• No pressionis al nen amb el resultat.
• Els teus actes i paraules durant l’activitat esportiva del nen han de coincidir amb la línia educativa formativa que desitges per a ell.
• Ajuda’l a tenir sensacions d’assoliment.
• No et reflexis en el nen. No vulguis veure en ell allò que tu no vas arribar a ser.

Als arbitres:

• Les teves accions tenen més influència del que penses.
• Has de donar exemple en tot, inclòs en els errors.
• Tu també estàs en formació, deixat aconsellar.
• Gaudeix de l’activitat i ajuda a que gaudeixin els altres.
• Pensa en la il·lusió dels nens abans de prendre decisions disciplinàries.
• Assumeix un paper més pedagògic que de jutge: explica als nens les teves decisions si és necessari i ajuda a formar-los.
• Guanyat el respecte de tots, entenent-los i respectant-los.
• No anteposis el teu ego a la missió que tens en el partit.

L’esport com a activitat educativa i formativa és potser l’eina més ponent de la que disposem per derrocar les barreres que la societat crea constantment, idiomàtiques, culturals, personals, etc. Els esports escolars ens ha de servir per aglutinar esforços en aquesta via i aprofitar les seves avantatges, que són moltíssimes, per formar persones i esportistes.

Fem de l’esport un joc excepcional i gaudim-lo al màxim!!!

Rebulà

Slow Club

¡Muy buenas!

Hoy os hablo de Rebecca Taylor y Charles Watson, que tras la separación de su grupo en 2006 "Lonely Hearts" montan el dúo chica + chico de hoy: "Slow Club".
Con el apoyo de la discográfica independiente "Moshi moshi" fueron sacando 2 EPs y varios singles hasta que en 2009 llegó "Yeah So" su primer y único albúm por el momento.



Se trata de 12 temas de folk-rock (del alegre ehh) del que puedo destacar un par de cosiilas: Como la voz de los dos se enlaza a la perfección y sus intrumentos de percusión ( botellas, zapatos, palmas... un poco Tilly and the wall , de los que hablaremos muuy pronto .


(Video--->¿Qué os parece el bailecito sentados?)

Si la composición de las canciones de Slow Club conlleva mucho trabajo y dedicación no es el caso de el último video que han publicado para la cancioón "Giving up love"... barato barato... facilón.



!Me encantan¡ Es un hecho que tienen talento y que saben lo que se hacen, por lo que ya estamos esperando su segundo disco...¿Nos harán esperar?
Si a ti también te gustan di "Hu!" aquí abajo en los comentarios :D!!!

¿Queréis escuchar su música desde Spotify? Haced click aquí.

Un saludo!

Vicent