La comunitat

Avui us vull parlar d’aquest entramat tant peculiar com són les comunitats de veïns, perquè suposo que tothom que visqui en un bloc de pisos més o menys extens tindrà uns quants veïns estranys. En el meu bloc té 5 pisos i 5 portes per escala per tant amb una multiplicació ràpida obtenim que som 25 pisos a viure tots juntets.

L’altre dia sense anar més lluny mirava “lo que se avecina” i la veritat que hi ha una part de raó en la sèrie, jo suposo que és aquest afany que volem tenir per saber les coses dels demes.

Per dir-vos que un cop van entrar els bombers al pis del 5è 1ra perquè una veïna pensava que li havia passat algú perquè no contestava a casa i el mòbil el tenia apagat. I resulta que el noi que viu sol s’havia anat a passar el cap de setmana a Figueres amb els amics i feia 1 setmana que s’havia canviat el mòbil. En fi d’anècdotes d’aquestes el meu pis hi ha força però el que trobo últimament que s’està posant de moda és l’intercanviï de notes anònimes al ascensor. Tu entres tant tranquil·lament i de sobte veus enganxat al ascensor una nota, que normalment no va firmada i dirigida algú en concret. Com per exemple “Por favor si alguien se va el fin de semana que no se deje conectada el despertador porque los demás vecinos queremos dormir”. Creieu que si en prou feines sento el meu despertador sentiré el del veí? Tinc la sensació que la gent s’avorreix i molt.

També m’agradaria sobretot saludar a tots els veïns que no tenen el costum de saludar i quan et veuen i estan esperant l’ascensor es posen nerviosos perquè volen pujar sols com si els altres tinguéssim la peste o no ens dutxéssim ni en una setmana.

Dans le Noir

Avui toca la primera crítica a un restaurant!

I començarem aquesta nova ''secció'' amb un restaurant molt especial (on m'hi va convidar un molt bon amic, a qui vull dedicar aquest post ). I aquest restaurant és Dans le Noir, al casc antic de Barcelona.

Segurament us estigueu preguntat què té d'especial aquest restaurant. I dic que segurament perquè és un restaurant que cada cop té més fama i es fa més conegut. A part de que si parleu lleugerament l'idioma de la veïna França, sabreu que "dans le noir" significa ''dins la foscor''.

El que fa tant especial a aquest restaurant és que, a una hora prèviament concertada, tots els comensals passen per un curt (però alhora etern) passadís completament fosc i seus a una taula compartida amb més aventurers de la gastronomia. En el nostre cas erem 10 persones a la taula, i t'asseuen cara a cara amb la persona amb la que hi vas (en el cas de ser tansols dues persones).

No cal que patiu. Els cambrers del restaurant son tots persones invidents, i amb una rigurosa professionalitat, et porten fins a la taula en una fila india, agafat de l'espatlla del que tens al davant. Cal fer especial menció a la gran tasca d'integració social que fan a aquesta empresa, d'origen Francès, ja que, pel que se, és dels pocs (per no dir únic) lloc on els cambrers son persones invidents (cegues i/o sordes, si no al 100%, en gran part). És fantàstic com t'atenen amb molta proximitat, relaxant-te (com és lògic, estàs en tensió al no veure-hi absolutament res!), i servint plats i copes tal i com ho faria el cambrer de qualsevol altre restaurant a plena llum del dia.

Bé, toca parlar del que importa: la teca!


Un cop asseguts a taula i assegurant-nos que no ens han assegut amb un complet desconegut, comença la festa. Nosaltres vam fer el menú degustació, que consta de 3 plats (entrant, primer i segon) i un postre. L'entrant maridat amb cava i els altres dos plats i postre, maridats amb vins diferents.

Dic que comença la festa perquè, com és lògic, al no veure-hi absolutament res, has d'experimentar amb el menjar, la beguda i l'entorn sensacions que mai has viscut abans.

No faré especial menció al que vam menjar perquè el menú el van canviant. Tansols diré que, com és lògic, costa d'endevinar el que t'endús a la boca (majoritariament amb les mans!), i ja no parlem dels vins.

Quan surts del menjador t'expliquen tot el que has menjat i els vins que has begut. Diuen que el 90% de la gent que hi va no encerta quin vi està bebent, i en part és lògic, ja que també intenten jugar amb el que menges i beus (per exemple servint un vi blanc envellit en bóta de roure, que dona una sensació força similar a la del vi negre, i servint un vi negre jove, molt afruitat i sense pràcticament sensació tànica i astringència).

És una experiència molt divertida, única, i et brinda l'oportunitat de coneixer gent nova al comentar què és el que estàs menjant i/o bebent.

No obstant, no tot és tan bonic com sembla. Malgrat el menjar estigués bé, arribava força fred a taula (probablement ho facin perquè no et cremis al tocar-ho amb les mans) i això també resta capacitat sensitiva a l'hora de fer una cata (i més completament a cegues).

Espero que us animeu a provar aquesta experiència. És molt recomanable, sobretot pels aventurers!



P.D: podeu visitar la meva pàgina web a www.AdriaSubirana.com


P.P.D: Tingueu present que el fet d'estar tanta estona a les fosques pot arribar a estressar a la gent amb claustrofòbia o pànic a la foscor.