Una mica de polèmica.

Avui m'agradaria recuperar aquesta carta al lector que vaig trobar a "La Vanguardia" enviada per la Laura Cuscó.

Aquesta noia ens explica com ha estat la seva carrera acadèmica. Ens comenta com recorda la seva escola i el seu institut com un exemple d'integració i de manteniment de la llengua catalana sense importar la procedència dels alumnes.

Casualment aquesta noia estudia a la mateixa universitat que hom, la Universitat Pompeu Fabra. I ens comenta, com podria comentar jo mateix, com a diferència de tots els altres centres pels quals ha passat, es canvia l'idioma de tota una assignatura per només una persona extrangera.

I ella parla del cas dels estudiants Erasmus, jo no només parlo dels estudiants Erasmus sinó d'altres persones no catalanoparlants que venen de fora Catalunya.

Personalment em sembla genial que la Universitat Pública catalana atraigui gent de tot el món, no obstant això trobo que aquesta gent que ve a estudiar al nostre país ha de comprendre que algunes, no la majoria, de les assignatures que s'imparteixen es fan en l'idioma del país, que és el català.

Per tant, resumint!
Cadascú es lliure d'escollir què i on vol estudiar. I hauria de poder veure els Plans Docents de les assignatures abans de matricular-se per veure si pot assolir l'idioma amb que serà impartida.

I per últim... Això dels canvis d'idioma amb facilitat pels Erasmus em sembla una política de les universitats per atraure els universitaris extrangers europeus i americans. Que està molt bé això de la internacionalització... Però també cal pensar en els d'aquí, o no?

universitari i feina, la gran mentida

Arriba un punt que ho enviaries tot a la merda, recordo que fa uns anys quan encara anava al institut que tan la família com els professors insistien en que havies d’estudiar molt i molt per poder arribar a la universitat, perquè allà sortiries amb una llicenciatura o diplomatura i et començaries a guanyar la vida i a guanyar un sou digne. Doncs tot això és una gran gran mentida. Estic apunt d’acabar la carrera i la única solució és continuar estudiant ja sigui fent un màster o una segona carrera i treballar com a becari en qualsevol departament.

Esta clar que no hem considero cap “lumbreras” i per tant no tinc una nota d’excel·lent al expedient, potser també perquè a part d’estudiar he hagut de treballar, per tant totes les beques que donen com sempre està ficat amb un veremo de nota, així que ja puc descartar qualsevol beca per ser un investigador igual que fer un doctorat. Per tant que hem queda? Fer el màster de professor de secundaria i continuar a l’atur? Treballar de comercial per les farmacèutiques? No, gràcies…. Se que segurament ho estic exagerant una mica, però creieu-me cada cop trobar feina com a llicenciat es pitjor. De fet fa poc hem van explicar el cas d’una noia que necessitava feina i perquè l’agafessin a un Zara va ometre en el seu currículum que era llicenciada i havia fet un màster perquè sinó deien que estava massa ben preparada per aquesta feina. Hem arribat a un punt que si volem treballar de qualsevol cosa hem de fer un currículum de segona?

Esta clar que estem en crisis però el que pitjor és que estàs veient o llegint noticies sobre la crisis però la següent noticies es que un empresari d’una caixa abans que se la quedes el banc d’Espanya obté un sou de 8.000.000 € com a pre-jubilació.

En aquest moments no tenim cap forma de sortir de la crisis perquè es retallen en drets socials, no es mobilitza el capital, no es fa pagar a les fortunes, no es cacen els lladres dels banquers i no s’inverteix en investigacions i en treball. Total potser tindrem menys deute però aixecar-nos i sortir endavant ho veig molt molt fotut.

Crec que per si les mosques jugaré el cupon del 11/11/11 a veure si la once i l’atzar hem donen un cop de ma.