La comunitat

Avui us vull parlar d’aquest entramat tant peculiar com són les comunitats de veïns, perquè suposo que tothom que visqui en un bloc de pisos més o menys extens tindrà uns quants veïns estranys. En el meu bloc té 5 pisos i 5 portes per escala per tant amb una multiplicació ràpida obtenim que som 25 pisos a viure tots juntets.

L’altre dia sense anar més lluny mirava “lo que se avecina” i la veritat que hi ha una part de raó en la sèrie, jo suposo que és aquest afany que volem tenir per saber les coses dels demes.

Per dir-vos que un cop van entrar els bombers al pis del 5è 1ra perquè una veïna pensava que li havia passat algú perquè no contestava a casa i el mòbil el tenia apagat. I resulta que el noi que viu sol s’havia anat a passar el cap de setmana a Figueres amb els amics i feia 1 setmana que s’havia canviat el mòbil. En fi d’anècdotes d’aquestes el meu pis hi ha força però el que trobo últimament que s’està posant de moda és l’intercanviï de notes anònimes al ascensor. Tu entres tant tranquil·lament i de sobte veus enganxat al ascensor una nota, que normalment no va firmada i dirigida algú en concret. Com per exemple “Por favor si alguien se va el fin de semana que no se deje conectada el despertador porque los demás vecinos queremos dormir”. Creieu que si en prou feines sento el meu despertador sentiré el del veí? Tinc la sensació que la gent s’avorreix i molt.

També m’agradaria sobretot saludar a tots els veïns que no tenen el costum de saludar i quan et veuen i estan esperant l’ascensor es posen nerviosos perquè volen pujar sols com si els altres tinguéssim la peste o no ens dutxéssim ni en una setmana.

Educació passiva

En els temps que corren cada cop eduquem menys els nostres fills, segurament abans podria ser més fàcil, o aquestes són les excuses que es senten, ja que abans només treballava l’home i la dona es quedava a casa fent feina i criant els fills. Però ara tot ha canviat i la educció és una cosa més global. Ja que el model de família ja no es el que era. Ja que existeixen les famílies monoparentals, homosexuals. A part que cada cop les noves tecnologies tenen un paper més important en l’entorn dels nens.

Segurament ara l’educació recau en un pes més gran a l’escola, tot i que crec que no hauria de ser així, però això és un tema a part. El que vull parlar es sobre l’educació passiva. Ja que hi ha diverses formes d’educar, activament o passivament. Una educació passiva és aquella educació que el nen rep d’estímuls i exemples sense que tu li ensenyis.

Un exemple molt clar és quan vas pel carrer i veu que la gent tira papers al terra, creua en vermell, crida, etc... aquestes conductes incíviques el nen les capta i les assimila com algú normal, ja que els nens a una certa edat no saben el que es bo i dolent i per tant ells nomes mimetitzen els nostres actes i conductes.

Per què creieu que normalment els nens més violents provenen de pares maltractadors? Perquè estan habituats a viure amb violència dia si i dia també.

Per tant aquells pares que diuen que no tenen temps m’agradaria veure que al menys si que fan una bona educació passiva i es comporten com calen davant dels seus fills, ja sigui sent respectuosos, no cridar, vigilar com condueixen, ser educats i vigilar amb la seva conducta diària.

En canvi per desgràcia això no és així ja que vas a jugar amb els nens per diversos camps i observes com els pares criden i actuen d forma irrespectuosa cosa que no ajuden en re a la formació i sobretot amb l’educació dels seus fills.

Per tant si volem millorar l’educació i el futur dels nens d’avui en dia penseu que els nens son esponges i qualsevol cosa que feu pot suposar un mal hàbit pels nens.

Per tant ara si algun cop creueu en vermell o intenteu fer-ho sense que hi hagi cap nen davant ja que sinó esteu fent una educació passiva errònia.

Teaching no-death languages

Desde hace siglos que se sabe que la educación es la base de toda civilización.

Desde la escuela, instituto o universidad se forjan los pilares de toda sociedad moderna.

El sistema universitario europeo, permite la libre circulación y matriculación de los estudiantes en la universidad o facultad que consideren más adecuada.

Me sorprende que en una lugar como este, Barcelona, que pertenece a una controvertida Comunidad Autónoma como Catalunya, la Universidad dé pie a la práctica fluida y sin complejos del catalán.

La gente autóctona, como ya he dicho en posts anteriores, no presenta un uso uniforme de la lengua catalana en su intimidad familiar o su entorno laboral. Vaya, que no todos hablan en catalán normalmente aunque lo usen sin problema.

La gente de la Comunidad Valenciana que presentan las mismas características que el primer ejemplo de catalanes, recurren rápidamente al castellano cuando se ven en apuros, pero me sorprende cómo se esfuerzan en hablar una lengua en la que no se ven demasiado cómodos, y además casi sin darse cuenta.

Al menos en mi facultad, la gente que no pertenece a comunidades catalanoparlantes no dan signos manifestados abiertamente de que necesiten un cambio de idioma. No quiero decir que en algunos momentos no se sientan perdidos.

Con esto, quiero resaltar el papel de la educación, del profesorado y la dirección de una institución académica (del nivel que sea) a la contribución de la conservación y normalización de una lengua minoritaria, que cada vez lo es menos, por suerte.

Quiero ratificar la necesidad de una educación en catalán de, al menos, el 80% de las asignaturas. Pasamos los 23 primeros años de nuestra vida en la escuela, son 23 años de educación en catalán. Sólo queda una generación más como la nuestra para llegar al "no complejo de". Qué ganas

Genètica? What is this?

Que és la Genètica? Perquè cada cop es parla més sobre genètica, quin funció té la genètica? Aquestes són algunes de les preguntes que m’agradaria explicar-vos avui. Des de el món de les ciències moltes vegades pensem que tothom coneix el nostre argot i donem per assegurat moltes coses i en veritat no és així.

Per començar la genètica és una de les moltes branques de la ciència que estudia els gens, fins aquí molt bé, però que són els gens us preguntareu? Doncs seria com el nostre codi de barres, on tenim tota la nostre informació sobre el que som. Un exemple si ara agaféssim qualsevol cèl·lula (menys glòbuls vermells que no tenen nucli) i entréssim en el seu nucli veuríem el nostre material genètic, els cromosomes, què si tot va bé en tenim 46 cromosomes o 23 parells de cromosomes, on 22 parells són homòlegs i autosòmics i després tenim el parell sexual, on les dones son XX i el homes XY. i aquesta informació la poguéssim trasplantar a un embrió i canviar el seu nucli per el nostre podríem arribar a tenir un clon quasi completament igual a nosaltres. Ja que el material genètic és únic igual que les nostres empremtes digitals.

A partir d’aquí hi ha infinitats de projectes i investigacions. Actualment s’està utilitzant molt alhora de detectar problemes i malalties, ja que cada cop s’està comprovant que la majoria de trastorns, des de Síndrome de Down, obesitat, alcoholisme, diabetis, alzeimer, problemes de cor tenen una component genètica.

Un altre ús és per la detecció d’individus, des de proves forenses o casos de paternitat que el que es busquen son marcadors genètics.

Altres usos poden ser l’estudi dels nostres avantpassats i així poder establir correlacions i fer un gran arbre de la vida.

Com a curiositats per desxifrar el primer codi genètic van estar més de 10 anys i ara en canvi ara per 100$ i en 1h ja el tenim perquè veieu tots els canvis que s’estan produint. A més si agaféssim l’estructura dels gens i els poséssim tots ben rectes tindríem una longitud d’uns 2m d’allargada o sigui imagineu-vos la magnitud d’informació i la compactació que tenim en els nostres nuclis.

Un altre curiositat un pel més frikis, pels qui pensin que una mutació pot produir canvis com X-men està molt equivocat ja que un 90% o més de les mutacions solen ser defectuoses i d’aquest 10% la majoria de mutacions no ens provoquen cap canvi. Per tant d’aquí a que puguem volar, regenerar-nos o ser de color blau pot passar molts milions d’anys.

La cultura de l’esforç

Gràcies al Valencia Basket Club per apostar a portar a la samarreta l’eslògan : La cultura de l’esforç, trobo que és una gran iniciativa per part d’un club de primera línia de l’esport. L’any passat es va acabar el patrocinador que havien tingut fins ara que era el Power Electronics on pagaven 1 milió € anuals. Un cop finalitzat el contracte van decidir el president Roig ( propietari dels supermercats Mercadona) que inclourien aquest lifemotive a la seva samarreta i aquesta quantitat l’acabaria d’aportar ell. Per tant es un gest que els honra molt i més en moments de crisis que estem vivint i sinó només cal veure el Barça i el rebombori que ha suposat a l’assembla de compromissaris del club on es va votar a favor de que continues Qatar Foundation.

Ja que en paraules del president va dir el següent : "La mejor manera de influir es dar ejemplo, lo que en nuestro caso implica valorar el esfuerzo y la importancia de cada céntimo de euro que se ingresa y que se gasta, algo que venimos realizando desde 2009 cuando el club inició un cambio de mentalidad y empezamos a tomar decisiones basadas en la austeridad y el esfuerzo".

Crec que és una gran iniciativa, ja que cada cop s’està perdent aquesta cultura de l’esforç i de guanyar les coses que vols, ja que cada cop més la societat estem donant les coses mastegades a la gent. I sinó només cal veure els nens com estan pujant, que tots tenen les ultimes tecnologies i no valoren les coses. Perquè el que fan es demanar i rebre a canvi el que desitgen sense cap mínim esforç per aconseguir-ho. Ja que molts pares els interessa que els seus fills s’entretinguin amb les joguines i andròmines que els hi compren i d’aquesta forma el nen esta callat i entretingut.

Dintre de la meva feina com entrenador i com a formador intento transmetre els nens que amb l’esforç i el dia a dia es poden aconseguir moltes coses i sobretot que si un s’esforça millorarà i evolucionarà com a persona.

Així que espero que tots contribuïm i fem la cultura de l’esforç i no la del mínim esforç com cada cop més gent està pujada aquesta onada.

Ciència i comunicació

Com a futur biòleg i investigador el meu post d’avui va sobre la divulgació científica, ja que crec que cada cop ens hem donat compte que si volem que la gent sàpiga que fem i en que treballem hem de saber transmetre aquesta informació.

Antigament només les classes aristocràtiques eren les úniques que tenien debats sobre ciència, on antigament és reunien en les acadèmies de ciències, feien debats i presentaven els nous descobriments. Tot en una societat molt tancada. Ara cada cop més, gracies a la globalització això està canviant, on els científics i la ciència hem vist que ens hem d’obrir a la gent normal i explicar el que fem.

Per tant vull agrair la tasca d’aquelles institucions i persones que fan que cada cop més entengui i sàpiga de ciència. Començant pels museus, on aquí a Barcelona tenim els següents:

Museu de ciències naturals de Barcelona: Actualment es troba al fòrum (Museu Blau) i l’han reformat, ja que antigament es trobava en el parc de la ciutadella en un dels edificis més bonics del parc, junt amb el jardí botànic i el museu de geologia on es van unificar els 3 en el 2008 i es va establir també una relació estable de treball amb l'Institut Botànic, en l'àrea de programes públics i administració. El contingut del museu podeu trobar tota classe d’animals dissecats entre d’altres coses.

Jardí botànic: Es troba a Montjuic des del 2000, és una institució municipal al servei de la societat que preserva col·leccions de plantes mediterrànies de tot el món. Entre els seus objectius principals destaca la conservació i documentació del patrimoni natural de Catalunya. A la vegada, el Jardí actua com a element difusor de la cultura botànica i naturalista i promou el coneixement a través d'activitats adaptades a tota mena de col·lectius, des d'aficionats fins a professionals en general, així com a les escoles. Mitjançant aquesta difusió, promou la sensibilització del ciutadà vers el coneixement i el respecte a la natura.

Des del punt de vista científic, el Jardí rep el suport de l'Institut Botànic de Barcelona, un centre de recerca mixt (Ajuntament de Barcelona i CSIC) dedicat a la investigació botànica. Aquest centre, de prestigi consolidat, té una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Coscocaixa: Obert des del 2004 i manté les instal·lacions i obres del antic museu de ciències, a més de les antigues exposicions, com el pèndol, es va modernitzar i van crear una reproducció exacta d’un tros de mes de 1000m2 de bosc inundat de la selva amazònica de Brasil. Incloent la seva pluja tropical. La veritat que és un museu on els nens poden tocar i gaudir de la ciència i els seus descobriments.

A part del museus i exposicions que es poden visitar, cada cop la ciència també es mou en altres àmbits com l’escrit, com per exemple la revista Muy interesante o els blogs de ciències que fan al diari ara.

Una altre forma de divulgació és la televisió i tan aquí a Catalunya amb el Dani Jiménez, que se’l va poder veure amb l’Albert Om quan feia el club, com ara durant els estius que ha sortit al programa de la partida entre d’altres programes, a més d’escriure diferents llibres com el de ciència per un euro on ha fet una gran feina de divulgació científica i on ara té una empresa que es dedica a divulgar la ciència per diferents àmbits. (http://www.experimentalia.es/)

També en àmbit estatal en el programa del Hormiguero on abans sortia Flipi i ara “el hombre de negro” realitzen cada dia experiments per entretenir a la gent, encara que al cap i a la fi hi ha un rerefons que serveix perquè la ciència cada cop sigui més propera. A part que van treure un joc de taula pels més petits.

A més a més pels seguidors dels twitter m’agradaria posar persones i blogs relacionats amb la ciència per si algú els vol seguir, jo els recomano 100%

Bcnmuseuciencies : @museuciencies

CSIC (consell superior investigacions científiques): @CSIC

Enrique Coperías (Subdirector de la revista Muy Interesante): @TapasDeCiencia.

Revista Muy interesante : @muyinteresante

ARA Ciència (http://ciencia.ara.cat) : @ARAciencia

Biocat, és l’entitat que coordina i promou la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques innovadores a Catalunya. (http://www.biocat.cat) : @biocat_cat Biocat

Per últim per qui vulgui saber com es treballar, el dissabte 1 d’octubre hi haurà jornades de portes obertes del parc de recerca biomèdica (carrer dr aiguader, 88) de 10h a 20h.

Català a l'atac

De vegades penso que vivim en un món de bojos i ara m’explicaré. Com pot ser que en el 2011 una llegua pugui estar maltractada i que es faci aquest seguiment contra ella d’aquesta forma? Catalunya per desgràcia continua sent només una comunitat autònoma per alguns , però per molts altres som un país, un país amb una història i sobretot amb una Llengua pròpia que és el Català.

Com està corrent un post pel Facebook on diu el següent: jo parlo en català, penso en català, escric en català, somnio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català, treballo en català, estudio en català...visc en català! Però això no retreu que no sàpiga castellà entre d’altres idiomes. Em considero una persona catalanoparlant però alhora bilingüe ja que també puc pensar en castellà i parlar-lo sense cap mena de problema i el meu ensenyament ha estat en català.

En canvi ara ha de venir una sentència i dir que hem de canviar tot un model que porta més de 30 anys funcionant i que ha donat bons resultats, ja que crec que no hi ha cap català que no entengui i pugui parlar en castellà si volgués. Per què hem d’arraconar una llengua com el català i donar més força al castellà on cada cop és un idioma on gracies a la immigració i a la globalització està més present en el nostre país? Per què no fem el mateix amb l’anglès?, ja que el nostre anglès fora de les nostres fronteres fa riure i si vols saber-ne mínimament has d’anar a acadèmies privades ja que el nivell de l’escola i dels instituts és insuficient. Per què no pensem una mica més en l’educació i què li convé al nostre sistema i deixem estar les diferencies del idioma?

Amb totes aquestes històries el que fa és crear cada cop més un moviment d’indignació i d’independentisme ja que cada cop ens sentim més maltractats i menys estimats.

Per què l’educació ha d’anar lligada als partits politics i que cada 4 anys facin canvis inútils i 1000 reformes que no serviran de re? Per què no hi ha un consens i ens preguntem què s’ha de millorar? L’educació és el futur i crec que aquest futur és molt negre.

Com dirien obrint pas tot un futur per començar... però ara per ara aquest futur és molt negre.

Portar uniforme escolar

Fa no gaires díes vaig assabentar-me de la notícia que un col·legi públic de l'Hospitalet introduïrà l'uniforme escolar per als seus alumnes, que el poden vestir de manera voluntària.

És un concepte que ja fa anys que es porta a debat, en el qual molts pares i mares i professors hi estàn a favor.

En aquest col·legi de primària en concret, la qüestió es va votar en una reunió de l'Ampa amb un resultat del 90% dels pares i mares a favor de la reforma.

El principal objectiu de la reforma, en engloba altres mesures com la impartició de classes troncals en anglés, segons va dir el director de l'escola en una entrevista televisiva a BTV, es llimar les diferències entre els nens i nenes i fomentar la igualtat, unificar-los, millorar l'autoestima de l'alumnat (la majoria son immigrants) i atorgar un element perquè a aquets els sigui més senzill sentir que pertànyen a algun lloc.

Molts dels detractors d'aquest tipus de mesura al·leguen que l'uniforme fa menguar l'individualitat del alumnes a més a més de les connotacions polítiques que sol tenir aquesta costum.

Si hi ha una cosa certa és que l'Administració no pot i no té potestat per decidir si un col·legi/institut ha de fer portar l'uniforme o no. Pot donar carta blanca, però està en mans dels pares i mares, tutors i educadors i també dels alumnes decidir si és una mesura positiva o buida. Aquest és el cas de la Generalitat Valenciana i la Comunitat de Madrid. És gràcies a aquestes iniciatives unilaterals que responen a les ambicions d'uns pocs, el que fa que una gran part de la població interessada hi estigui en contra, de forma reaccionària i que sovint titllen de mesures retrògrades i amb interessos polítics. L'element sexista de l'uniforme femení també està a l'epicentre del debat, però en això sí que podem demostrar que no estem al segle passat.

Crec que a moltes persones els cal desvincular l'uniforme amb posicionaments polítics (encara que costa força) i llegir-ne les lectures positives: atorga un caliu de respecte i formalitat a l'educació i la cultura, nivella les cultures i les posicions socials fent mengüin les diferències, uneix i agermana l'alumnat, els dóna un sentiment de pertinença i orgull i per a moltes famílies suposa una manera pràctica i económica de vestir els seus fills cada dia per anar a escola.

No us sembla tot això molt més essencial que les connotaciones polítiques o la individualitat dels nens? Creieu que l'uniforme inhibeix la seva individualitat de manera tan drástica que ha de passar per sobre tots els altres ventatges? Trobo que els nens i adolecents tenen prous eines al seu avast per fomentar aquest aspecte i en canvi fa molta i molta falta disciplina, respecte i formalitat a l'educació. Només cal mirar-nos com estem avui dia a les aules.

Esport escolar de formació?

Estem segurs que com a pares, germans, arbitres i entrenadors estem formant adequadament els nostres nens quan estan practicant un esport escolar o de formació? Crec que cada cop més estem perdent la visió de formació ens els esports d’edat escolar i això em fa preguntar-me moltes coses.

En els meu cinc anys treballant en la formació de nens i nenes he de dir que cada cop veig una competitivitat molt més elevada i això és el que no m’agrada, pot crear agressivitat, inseguretat i altres problemes. És per això que els nostre objectiu no ha de ser simplement guanyar ja que pot ser perjudicial per tothom.

Un exemple molt clar: el típic nen els pares del qual per diverses raons no han pogut venir al partit i quan el nen arriba a casa li pregunten : Què tal el partit, heu guanyat?, en lloc de: Que tal el partit? T’ho has passat be?. Amb aquesta diferencia dones un valor diferent a la competició. Ja que en aquestes categories no es pot pensar només en el resultat sinó en el nen i la seva satisfacció personal.

Cada cop ens estem tornant més “resultadistes” i estem descuidant el nostre veritable objectiu: aprendre a formar uns valors i a gaudir jugant independentment dels resultats, per tant els resultats han de ser la conseqüència d’un altre objectiu i no pot passar mai a un primer pla.

A continuació exposo una sèrie de reflexions que m’agradaria fer als diferents membres de la família de l’esport escolar en general:

Al nen:

• El joc no acaba ni comença amb el partit.
• Entrena per millorar, no per guanyar.
• Has de conèixer la importància de la salut (menja bé, dorm molt, etc.)
• L’esport provoca diversió i genera seguretat.
• Fomenta la relació social i la comunicació.
• Les possibles injustícies que pensis que els àrbitres han fet, són també part de l’ensenyament, el món tampoc és just del tot i tothom es pot equivocar.

A l’entrenador:

• Motiva constantment al nen, reforç positiu.
• Estimula’l a que prengui iniciatives en el joc.
• Les teves obligacions no acaben a la formació tècnica.
• No siguis “resultadista”, sigues formador i educador.
• Encara que no ho vulguis, establiràs un vincle afectiu amb el nen, no el defraudis.
• Ets un referent pels nens (jugadors de l’equip), aprofita-ho en positiu.
• Forma per afrontar també el fracàs, no només l’èxit; la vida és una mescla de tot.
• No acceptis amenaces dels pares, referents a emportar-se el nen a un altre equip si no juga més temps, o perquè jugui a una altre posició.

Als pares, tutors i germans:

• Comparteix amb el nen (el teu fill, germà...) el que significa jugar.
• La formació integral esportiva també depèn de tu.
• Un somriure i un recolzament després d’una derrota són més efectius en la formació que l’aplaudiment després d’una victòria.
• No pressionis al nen amb el resultat.
• Els teus actes i paraules durant l’activitat esportiva del nen han de coincidir amb la línia educativa formativa que desitges per a ell.
• Ajuda’l a tenir sensacions d’assoliment.
• No et reflexis en el nen. No vulguis veure en ell allò que tu no vas arribar a ser.

Als arbitres:

• Les teves accions tenen més influència del que penses.
• Has de donar exemple en tot, inclòs en els errors.
• Tu també estàs en formació, deixat aconsellar.
• Gaudeix de l’activitat i ajuda a que gaudeixin els altres.
• Pensa en la il·lusió dels nens abans de prendre decisions disciplinàries.
• Assumeix un paper més pedagògic que de jutge: explica als nens les teves decisions si és necessari i ajuda a formar-los.
• Guanyat el respecte de tots, entenent-los i respectant-los.
• No anteposis el teu ego a la missió que tens en el partit.

L’esport com a activitat educativa i formativa és potser l’eina més ponent de la que disposem per derrocar les barreres que la societat crea constantment, idiomàtiques, culturals, personals, etc. Els esports escolars ens ha de servir per aglutinar esforços en aquesta via i aprofitar les seves avantatges, que són moltíssimes, per formar persones i esportistes.

Fem de l’esport un joc excepcional i gaudim-lo al màxim!!!

Rebulà

¡Papá, quiero ser universitario!

Aquest dimecres dia 30 de març va ser convocada una manifestació en defensa de l’ensenyament públic entre d’altres coses.

Llegint el manifest, ens comuniquen que es fan una sèrie de demandes: la no discriminació dels cicles formatius, l’augment dels pressupostos d’ensenyament, la supressió de la selectivitat amb l’augment de places universitaries (250.000) i la creació d’un subsidi indefinit de 1100€ pels joves aturats.

Bé, anem per pams doncs perquè aquí tenim coses a dir per varies bandes.

Primer de tot, siguem sincers. Donarem la raó en quant a que ara per ara els cicles formatius es troben en certa manera desprestigiats ja que molta gent relaciona cicle formatiu amb una persona que per falta de nota no ha pogut entrar a la universitat quan això no és sempre cert. I per l’altra banda el tema dels pressupostos, sempre falten diners, però s’ha de ser conseqüent també en el moment econòmic en el que estem i ara per ara no es poden fer miracles amb l’economia tal i com estan les coses.

Seguidament, tractem el tema de la selectivitat i les notes de tall junt amb el tema de les places universitàries. Queixar-se de que les notes de tall són altes ho trobaria lògic sempre i quan fos realment per la manca de places universitàries, però siguem realistes, tot es basa en l’oferta i en la demanda. La gent que vol estudiar una cosa concreta a una universitat pública concreta sap que ha de treure una nota superior i vet aquí l’esperit de superació que desperta en nosaltres el fet de lluitar per una cosa que desitgem.

Si ara eliminéssim les notes de tall, en què es convertiria la Universitat? Deixaria de tenir sentit l’ens en si mateix perquè tothom tindria les mateixes possibilitats d’accedir-hi. I amb això vull dir que tots hem de tenir el dret de poder accedir però també ens ho hem de guanyar, si vols entrar hauràs d’estudiar, ni més ni menys.

En quant a l’increment de 250.000 places universitàries públiques... millor ni comentar-ho! Què és això? Ja tindríem més places que alumnes que volen estudiar un grau i al final estaríem tots amb un títol que acabaria deixant de tenir valor algun.

Per últim i ja per acabar, es demana també un subsidi d’atur, atenció amb la paraula, indefinit de, atenció amb la xifra, 1100€, quantitat que ja agradaria cobrar mensualment a molta gent que no és jove precisament. Trobo que fer aquestes demandes tant a la babalà demostrà la poca maduresa politicoeconomica d’aquest grup i que si de veritat creuen que totes aquestes mesures es poden dur a terme sense provocar un gran desequilibri en molts altres aspectes haurien de demostrar-ho i tots podríem dir: som-hi doncs, teníeu raó.

Xavier