El món no és una pel·lícula de Hollywood. Els bons no guanyen gairebé mai i els dolents sempre estarán al poder. Qué curiosa aquesta classificació entre bons i dolents, oi? Els desgraciats, que han fet per ser considerats "bons"? I els egoistes sense escrúpols, qué han fet per se considerats dolents?
Tothom coneix la dita que resa "el poder corrompeix", generalitzant. És cert que fins ara, no s'han conegut més que tres o cuatre casos en que el poder no ha corromput la persona, o al menys, dels que n'haguem pogut ser mig- testimonis. Fa ràbia sentir-se enganyats, oi? Lamentablement el món en sí és un gran engany. Nosaltres creiem que gobernen els estats, els caps de gobern, pero els que mouen els fils desde darrere són les multinacionals i els països més rics del món, que el fan anar com més els convé.
Quin gran invent l'FMI, la OCDE, el Banc Mundial, etc. Unes exel·lents eines d'extorsió i pressió a través de les quals poden aconseguir moltes moltes coses; a través de les quals dibuixen el món que creuen convenient per als seus interessos. Aixó els ha facilitat molt les coses desde l'inici dels temps.
Fa dos-cents anys, els monarques, havien d'enviar representats de la Cort o del propi Estat fins a la fi del món i gastar milionades en exèrcits per aconseguir reduir el territori que volien, per poder-lo explotar fins que van quedar farts. Aixó comportava massa temps i massa despeses que avui dia s'estalvien amb avions, vídeo-conferències i la pressió comercial, política i económica mundial cap als països que no segueixen la línia que han traçat.
Un exemple facilón: dictadures militars al tercer món. Primer, els grans països deixen morir de gana (i d'altres coses pitjors) les poblacions gobernades pel dicatdor. Després deixen que aquest "gobern" s'endeuti, en principi per equilibrar la balança de pagaments (importacions-exportacions) encara que SABEN, per experiència, que farán servir aquests calers per fins menys humanitaris. Al cap d'uns anys, quan tenen la confirmació que aquest país té massa deute, l'exigeixen unes mesures económiques, apliquen polítiques d'aïllament internacional que haurien de presionar el govern perquè dués a terme les mesures exigides, però el dictador s'els pixa a la cara a tota aquesta colla d'hipòcrites, deixa morir (o mata) la població i " a vivir la vida, que són dos dias".
Els que estem a baix de tot de la cadena económica-alimentària som els artífex de separar els mandataris bons del dolents. Encara que avui dia la premsa ja ens fa el favor de fer-ho per nosaltres, moltes gràcies.
Tot aquest munt d'hipòcrites de la OTAN, la ONU o el Banc Mundial no els podrem enfonsar mai, perquè el seu poder és tan gran, i som tan depenents dels fruits d'aquestes relacions desfaborables de poder que no crec que mai caiguin.
Això sí, els podrem continuar insultant, i ens manifestarem en contra seva i es fotrán un fart de riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada