Brecht. Teatre Polític. Almeria Teatre. El casament dels petits burgesos. Comprem la idea? Bé, serem bons, comprarem.
La família i els amics d’una jove parella es reuneixen per celebrar el banquet de les noces d’aquests, a la seva nova casa, de lloguer. Amb mobles fets pel nuvi amb les seves pròpies mans (al llarg de l’hora i mitja d’espectacle cinc cadires i un sofà petit es fan malbé). També falla el llum del dormitori quan els hostes van a mirar la casa, i la nata muntada del púding no arriba per a tots els convidats. A més la germana petita de la núvia s’embolica amb el fill del llogater, una mica paradet; una parella d’amics no s’avergonyeix a l’hora de demostrar el gran fracàs del seu matrimoni; el pare no és capaç de parlar de res que no sigui el passat, del que no pot callar, i la mare prefereix beure a veure què passa al seu voltant. L’amic del nuvi, mentrestant, intenta lligar-se a la núvia, que, per acabar-ho d’adobar, està embarassada.
Un retrat amargament divertit de la petita burgesia alemanya de principis de segle XX.
La direcció és bona. Es treballa el distanciament brechtià mitjançant la caracterització i el moviment. Els personatges semblen titelles macabres, més mortes que vives, movent-se quasi ritualment. A més, l’elocució del text destaca pel bon gust del treball dels actors (si de cas, criticar l’estranyesa de trobar membres de la mateixa família parlant diferents catalans, però, tant de bo tot fos això en el teatre català!). A més la interpretació per part dels actors és bona, emocionada i emocionant, volgudament sobreactuada; el punt just que el teatre èpic de Brecht requereix.
A més, l’escenari a tres és una gran elecció, car permet parar una taula i fer al públic partícip de l’àpat.
Dos detalls extraordinaris, la banda sonora, basada, si l’oïda no em falla en una variació de la Ballade von der judenhure Marie Sanders, del mateix Bertolt Brecht amb música de Hans Eisler; i les copes afinades, que permeten musicar l’obra amb els brindis.
Però no tot son elogis. Llàstima. Brecht escriu aquest text en un moment determinat de la història, per realitzar una crítica determinada d’un comportament determinat. És més, Brecht crea una nova teoria dramàtica a partir de la idea que ell té del teatre, una arma que ha d’intentar sobre i per sobre de tot suscitar la reflexió del públic sobre la situació real que es mostra a escena. I em sembla una idea maca del que el teatre ha de ser. Una cosa que ens recorda als Joglars i al seu Ubú Rei encara abans de la transició... Però no crec que aquest text, presentat sense cap mena de dramatúrgia, sigui prou vigent com per a provocar en el nostre públic d’avui la reacció que ahir va buscar l’alemany.
Sense cap altre pretensió que divertir al personal, bon teatre.
XOXO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada