En la complexitat d’aquest món, en la rapidesa dels seus canvis cap a conceptes virtuals i en l’atorament de la gent vers les incongruències expresses de la classe dirigent, el ciutadà ras està reaccionant tard a la gran estafa del segle XXI: la crisi financera.
Les crisis capitalistes sempre han sigut així, i el ciutadà sempre s'ha trobat desprotegit i desamparat davant el gran empresari o del polític. Ells sempre van una passa endavant, i en aquest sentit, la crisi financera del 2008 els ha donat una empenta perquè s'allunyin encara més del món real.
Els ciutadans, se sap des de fa moltes dècades, només té poder associant-se. És per això que grups de ciutadans damnificats -si és que n'hi ha algun que no ho estigui- s'han unit per presentar denúncies conjuntes contra els culpables i, a la vegada, beneficiaris de la crisi de principis de segle. És l'única manera, lamentablement, d'aconseguir algun avenç i compensacions per les grans pèrdues ocasionades i tot el mal fet.
La iniciativa és renovadora en molts aspectes: dóna aire fresc a aquelles persones lluitadores, esperança a aquelles altres que viuen amb allò que bonament tenen i toca el crostó a empresaris, directius de la banca, accionistes, broquers, analistes econòmics, etc. La idea que, degut a aquestes iniciatives, el sector financer espanyol pugui veure's afectat negativament, és una conseqüència lógica, ja que els tocaran allà on els hi fa més mal, i les inversions i accions extrangeres s'en veuran afectades. Els valors espanyols cauran però aquesta és la seva panyora per haver abusat del sistema i dels que hi han abaix de tot. No em mereixen cap mena de llàstima.
El liberalisme polític s'ha perdut. La política ja no existeix. Només existeixen les multinacionals, que decideixen el que més els convé i fan xantatge; l'FMI que les protegeix i les justifica com a motor de l'economia i el desenvolupament del món; i els governs del G8. Aquesta és la gent que té el control del món i que decideix sobre la resta com si aquest fos una meuca que es van passant d'un a l'altre i a cadascú li fa un servei diferent. La resta de coses som prescindibles, substituïbles i no tenim cap valor. Els polítics són titelles i nosaltres uns idiotes que mirem la funció mentre ens fustiguen sense poder-nos moure.
Crec que és impossible que el món canvïi a aquestes alçades. Els vuit mil mil·lions i mig de persones que hi ha al món no ens podem coordinar per fer res: ni per enderrocar el sistema econòmic ni per fer una calçotada.
En cas que hi hagués una altra revolució popular (cosa que trigarà molt de temps a poder-se fer) els alts mandataris ens tornaran a donar peixet i nosaltres ens sentirem ben satisfets amb els resultats aconseguits. Això si, que a ningú se lo ocorri intentar un cop d'estat socialista, ja hem vist els efectes devastador de les idees utópiques (i no tan revolucionàries) d'en Marx. El que cal es una nova manera de veure el món i destruir tot alló que ens impedeixi poar-la en marxa.
Serán 8.500 millones... Hemos llegado ya a tantos?
ResponEliminaComo me encanta hacer de abogado del diablo, he de recordar que de Marx nos tenemos que quedar, con lo menos, con ese "uníos" final que nunca faltaba en su boca. Unámonos tantos como podamos contra cada uno de los problemas que sólo algunos por ahora observamos a diario.
Informemos cuanto podamos y luchemos porque aún más gente sea informada. La unión se dará sola, y se enfrentará lo mejor que pueda al problema más retuiteado.
Lo demás es palabrería, que siempre es bonico discutir, pero no cuando faltan cosas serias que resolver. Hasta que se puedan, informemos 24h. Discutamos si el martillo, el puño, las pintadas o los números rojos tienen que estar en nuestra bandera, sí, pero cuando no haya espectadores a los que honrar con nuestro humilde trabajo.