¡Papá, quiero ser universitario!

Aquest dimecres dia 30 de març va ser convocada una manifestació en defensa de l’ensenyament públic entre d’altres coses.

Llegint el manifest, ens comuniquen que es fan una sèrie de demandes: la no discriminació dels cicles formatius, l’augment dels pressupostos d’ensenyament, la supressió de la selectivitat amb l’augment de places universitaries (250.000) i la creació d’un subsidi indefinit de 1100€ pels joves aturats.

Bé, anem per pams doncs perquè aquí tenim coses a dir per varies bandes.

Primer de tot, siguem sincers. Donarem la raó en quant a que ara per ara els cicles formatius es troben en certa manera desprestigiats ja que molta gent relaciona cicle formatiu amb una persona que per falta de nota no ha pogut entrar a la universitat quan això no és sempre cert. I per l’altra banda el tema dels pressupostos, sempre falten diners, però s’ha de ser conseqüent també en el moment econòmic en el que estem i ara per ara no es poden fer miracles amb l’economia tal i com estan les coses.

Seguidament, tractem el tema de la selectivitat i les notes de tall junt amb el tema de les places universitàries. Queixar-se de que les notes de tall són altes ho trobaria lògic sempre i quan fos realment per la manca de places universitàries, però siguem realistes, tot es basa en l’oferta i en la demanda. La gent que vol estudiar una cosa concreta a una universitat pública concreta sap que ha de treure una nota superior i vet aquí l’esperit de superació que desperta en nosaltres el fet de lluitar per una cosa que desitgem.

Si ara eliminéssim les notes de tall, en què es convertiria la Universitat? Deixaria de tenir sentit l’ens en si mateix perquè tothom tindria les mateixes possibilitats d’accedir-hi. I amb això vull dir que tots hem de tenir el dret de poder accedir però també ens ho hem de guanyar, si vols entrar hauràs d’estudiar, ni més ni menys.

En quant a l’increment de 250.000 places universitàries públiques... millor ni comentar-ho! Què és això? Ja tindríem més places que alumnes que volen estudiar un grau i al final estaríem tots amb un títol que acabaria deixant de tenir valor algun.

Per últim i ja per acabar, es demana també un subsidi d’atur, atenció amb la paraula, indefinit de, atenció amb la xifra, 1100€, quantitat que ja agradaria cobrar mensualment a molta gent que no és jove precisament. Trobo que fer aquestes demandes tant a la babalà demostrà la poca maduresa politicoeconomica d’aquest grup i que si de veritat creuen que totes aquestes mesures es poden dur a terme sense provocar un gran desequilibri en molts altres aspectes haurien de demostrar-ho i tots podríem dir: som-hi doncs, teníeu raó.

Xavier